La comprensió oral és una activitat molt sofisticada que necessita la participació de múltiples processos cognitius. A més, intervenen altres factors derivats de les situacions comunicatives que encara poden complicar més la tasca.

Els mecanismes que ens permeten percebre i entendre la parla , en el seu inici, comparteixen processos d’anàlisi per als sons,  com les característiques físiques de freqüència, intensitat i timbre, però per la percepció de la parla calen  altres dominis específics com la categorització dels sons. Aquesta tasca no és gens senzilla ja que les característiques dels fonemes son arbitràries i específiques per a cada un dels idiomes. A més, la parla és contínua i no segmentada en unitats, els segments tampoc són sempre iguals i els parlants tampoc pronunciem tots igual. Així doncs la percepció auditiva és un primer procés que s’ha de completar amb un anàlisi auditiu per tal de “saber” quin so ha arribat al nostre cervell.

Posteriorment caldrà donar significat, com a paraula, en aquesta seqüència de sons identificats i per això caldrà recordar si ja l’havíem sentit anteriorment i com la reconeixem en algun “magatzem de memòria”. Finalment serem capaços de recordar tots els significats possibles i ajudats per al context, el moment de la conversa o la persona que la diu… podrem acabar comprenent.

A nivell neurològic la organització per a la comprensió oral és molt complexa, implica xarxes a nivell cortical i subcortical. En un primer nivell la informació auditiva seria processada en l’escorça auditiva primària i allà descodificada fonològicament per passar després a àrees frontals i a l’escorça temporal superior per a la seva comprensió lèxica i semàntica.

Els processos que es posen en marxa per a la producció oral ho fan a la inversa que en la comprensió. Quan ens volem expressar de forma espontània primer cal donar forma significativa a allò que pensem dir, per tant cal trobar el contingut semàntic , després caldrà trobar en la memòria quina forma, paraula, s’ajusta més a aquest significat i finalment seleccionar, per poder articular, cada un dels fonemes o sons d’aquestes paraules.

Cada un d’aquests moments o nivells s’intenta explicar des de diferents models teòrics però tots estan d’acord que és un procés en el què es van elaborant diferents representacions fins arribar a l’emissió sonora d’allò que havia nascut com a un missatge només pensat.

A partir de investigacions, en base sobretot a identificar l’activitat cerebral en diferents tasques com dir  noms, grups de paraules, etc, el primer procés, és a dir, donar contingut semàntic a allò que volem dir, estaria dirigit sobretot per xarxes situades a regions del lòbul temporal esquerre. Quan aquest contingut el volem dipositar en una paraula concreta s’activen nivells de l’escorça temporal posterior que poden ser comuns a les de “magatzems de paraules” per a la comprensió. El pas següent que necessitaria trobar la codificació fonològica i triar cada un dels fonemes de la paraula, s’associa a l’activitat de l’escorça frontal inferior també coneguda com a àrea de Broca. I finalment la capacitat per poder activar els plans articulatoris i produir la paraula necessitarà xarxes de les circumvolucions precentral i postcentral de l’escorça motora i sensorial recolzades d’altres estructures com ara el cervellet.

La lectura i l’escriptura són una adquisició recent en el desenvolupament de la humanitat. Com a espècie l’hem aconseguit fa menys de 5.000 anys en canvi, el llenguatge oral va ser possible fa uns 100.000 anys. Aquesta diferència fa que la lectura i l’escriptura no estiguin encara programats en el cervell i per tant necessitem d’un aprenentatge específic per adquirir-los i no ho fem de forma natural com l’oral.

Quan ja hem fet l’aprenentatge sembla que la lectura sigui una activitat automàtica però en realitat cal un bon nombre de processos cognitius fins arribar a entendre o pronunciar les paraules llegides.

El primer pas es donaria per identificar les lletres a partir dels signes gràfics. Després caldrà reconèixer aquestes lletres escrites com a fonemes, és a dir, fer la conversió grafema-fonema per poder identificar la seqüència de fonemes com una paraula, igual que quan l’escoltem. Aquest tipus de lectura és lenta i és com ensenyem els seus inicis als nens però no és la única manera de llegir paraules.

Quan ens convertim en lectors experts fem una lectura global de forma ràpida i sense esforç, talment com quan mirem un objecte. Això permet crear una representació ortogràfica de la paraula i identificar-la directament. Un cop reconeguda ja pot omplir-se de contingut i saber què vol dir talment com ho fem amb un objecte, una fotografia o una idea.

Tal com hem dit la lectura encara no està programada en el cervell i per tant ha de fer servir circuits que facin connexions amb  xarxes destinades a altres funcions. S’han d’establir nous circuits neuronals que facin possible la lectura. Actualment es defineix un extens sistema que inclou tres àrees cerebrals de l’hemisferi esquerre, una a nivell temporoparietal, una altre a nivell occipitotemporal i la darrera en la circumvolució frontal inferior. Aquests sistemes estarien connectats per circuits funcionals diferenciats i la utilització d’uns o altres dependria de factors com: el tipus de paraules, la destresa lectora, o el sistema ortogràfic emprat.

L’escriptura és una eina molt poderosa en la nostra cultura, facilita la comunicació en la distància i el temps, fa possible preservar i recopilar la informació i és vehiculant per als aprenentatges o per a l’expressió artística, política, cultural i espiritual. Però aprendre a produir escriptura o a expressar-nos amb l’escriptura no és gens senzill i calen processos cognitius difícils de desenvolupar.

Caldrà: planificar el missatge, la construcció d’estructures sintàctiques, la selecció de les paraules i finalment els processos motors per escriure-les.

Per a la planificació es requereix la cerca d’informació interna o externa, seleccionar els continguts adients i anàlisi crític per revisió d’allò que estem creant. En l’exteriorització del què volem escriure caldrà un procés de construcció de l’estructura gramatical: sintàctica i lèxica i finalment, s’hauran d’activar els programes motors per a la realització de l’escriptura independentment que sigui fet a mà a l’ordinador, a la pissarra, etc.

Les àrees implicades en l’escriptura són moltes de manera que sovint en la investigació s’observa que s’activen la majoria d’elles. Per a les primeres fases de planificació s’impliquen el lòbuls frontals i principalment zones prefrontals on es localitzen les funcions executives. Per poder fer el procés gramatical existeixen dues vies: lèxica i sublèxica que impliquen estructures subcorticals i zones corticals en àrees temporals, parietals i occipitals.

És el primer nivell lingüístic. La seva funció és combinar o integrar diferents fonemes per així aconseguir unitats amb significació (paraules) Hi ha diverses estructures cerebrals implicades que treballen coordinadament com són, el lòbul temporal responsable de la comprensió lingüística, el sistema límbic implicat en processos de memòria i motivació i les àrees frontals, en concret la de Broca, necessàries per els aspectes motors de la parla.

Es caracteritza per combinar i integrar la successió de diferents paraules en un ordre per aconseguir estructures lingüístiques més complexes com són les frases. Aquesta etapa del procés està determinada, a nivell cerebral, per les àrees prefrontals, responsables dels programes lingüístics.

En aquest nivell trobem els aspectes extralingüístics contextuals, els aspectes prosòdics, la comunicació no verbal, etc. , és a dir, tot allò que completa i arrodoneix el llenguatge comunicatiu humà. És aquest darrer nivell on donem, al nostre llenguatge, contingut motivacional, contextual, gestual i dinàmic. Tot plegat implica una activitat cerebral més global actuant conjuntament estructures parietals i subcorticals que fan possible els moviments automatitzats que emprem en la comunicació gestual.  El sistema límbic que s’encarregarà de la part emotiu-afectiva dels mecanismes verbals. Tot plegat afegit a l’activitat complexa, necessària per a la comunicació.